Els dos sols

Feia temps que no corria pel país, i ahir em va tocar carretera. I amunt. Retrobar el paisatge. La tardor amb prou feines si ha pogut, encara, arrapar-se a les muntanyes més esquerpes, però els colors ocres i vermells despunten a les vessants soleies, entre l'oceà incessant de fulles perennes. La tardor vesteix el meu país amb una tendresa exhaustiva fins i tot quan ha d'esbravar-se només amb subterfugis, com aquest any.

Condueixo per entre mil revolts al coll de Bóixols, fins a la conca Dellà, i un pastor alça els braços de lluny perquè no passi tan de pressa vora el seu ramat d'ovelles, ben digne. En passar per Bóixols mateix, un poblet discret i solitari, cortès, una petita colla de mainada que reposa en un pedrís, a tocar de l'església, em sotja amb inevitable curiositat; el cotxe marxa cap al sud, però, serpentejant. Més tard, al vilatge de Covet, faig coneixença per casualitat d'un home amabilíssim, que va cap a un cobert a feinejar. La fem petar una estona, i m'explica que el fred no hauria de trigar a venir, perquè -alça els ulls i senyala- hi ha dos sols al cel. Jo miro enlaire i efectivament veig un segon punt lluminós, un reflex solar tamisat dels colors de l'arc de sant Martí. Això és que el fred s'apropa? pregunto. I ell que fa: Bah! ho diuen, ho diuen, però... tot lo dia que vaig amb mànigues de camisa, jo.

El pla (II)

Estupefacte, quedo, de veure com s'han alçat tantes i tantes veus (veus notables, fins i tot) afirmant a dreta i esquerra que el pacte entre populars i socialistes a Catalunya no serà mai possible. Mai (!) Diuen que és absurd comparar la situació amb la basca, diuen que el PSC no ho acceptaria per les possibles conseqüències electorals, diuen moltes coses.

Estupefacte, he quedat. Gent tan sensata proclamant aquest ridícul optimisme, espolsant-se les pors amb aital condescendència. Impossible, diuen. Impossible. El pacte PP-PSOE resulta que és un tabú, com si d'un càncer es tractés, d'un càncer del qual millor no parlar-ne. Això no ens passarà mai, afirmen tots (tants!). No a nosaltres.

Es demostra, once again, com els espanyols ens tenen agafats pels ous, com ens tenen eixut el cervell, com en sabem, els catalans -fins i tot els més intel·ligents-, d'amagar el cap sota l'ala. El pacte espanyolista no s'esdevé perquè no sumen, collons! De moment, no sumen. Quan sumin veureu, il·lusos. Quan sumin (si sumen), veureu...

Exagerar

Hi haurà una certa fregadissa amb l'acomiadament del Sostres, és clar, però d'això a fer-ne un casus belli sobiranista... trobo que en fem un gra massa. El Sostres (el seu personatge, potser) és un imbècil, un bufó. D'acord, és el nostre imbècil, i és el nostre bufó. Però fins aquí hem arribat. Recordo que el Sostres ha passat per tot arreu, ideològicament i també mediàticament. Sobreviu, perquè té calés, i perquè té molts amics. El Sostres, en realitat, amics, em sembla que més forma part del problema (del nostre coi de problema) que no pas de la solució. Encara que ara brami en una direcció que ens pugui semblar la correcta.

Res no fóra tan bell

Llegeixo, de nit, mentre la dona ja dorm, una antologia de poemes del Màrius Torres. No sóc un lector especialment voraç de poesia, però de vegades me n'agrada fer un tast. No sóc primmirat ni tinc un gust excloent, en això, ni sóc gaire atent a les novetats, ja ho admeto. Pavese, Poe, Ausiàs March, alguns clàssics romans (Marcial, Prudenci), la Il·líada quan em fa falta, Pere Quart, Margarit cada vegada menys (no sé pas perquè), naturalment Espriu. No m'agrada el Casassas, dels nous, perquè m'agraden els poemes que diuen coses i no els que aletegen massa amunt, o massa avall.

De l'antologia del Màrius Torres, amb pròleg interessant (però tibat de mala manera) de Pere Gimferrer, m'aturo en la sèrie de Mahalta, i constato també, arreu, la presència de la mort, íntima i perpètua. Recordo que vull comprar-me les cartes al poeta de Joan Sales. Els versos em són propers, bo i que les imatges angèliques i certs detalls lèxics ja no són capaços (les pèrdues terribles de les generacions) d'emcionar-me. Em quedo amb uns versets humils, d'una poesia primerenca: “El cel és tan clar com en una pintura / de Brueghel el Vell. / Si no estigués trist, res no fóra tan bell”.

El pla

Un esplèndid cap de setmana. El Partit Popular, a Barcelona, anuncia a tort i a dret que el seu pròxim objectiu a és el pacte nacionalista amb el PSC. Poca broma. No sé si ens n’adonem de com és de brutalment significatiu que es faci públic aquest objectiu. Els populars expliciten el front espanyolista, i fan un altre pas endavant, d’un simbolisme extraordinari, per tal d’assolir l’objectiu vital dels espanyols: l’aniquilació de Catalunya com a identitat col·lectiva.

En fi, d’això és del què es tracta, naturalment. Aquest és el pla. Mentre nosaltres ens anem barallant per veure qui és més catalanista, o per veure qui té una idea de país més realista, o per veure quants vots de més podem esgarrapar-nos els uns als altres, ells ja no tenen manies en dir públicament que l’objectiu, el seu objectiu, som nosaltres. El president Montilla pot anar dient missa (mai no pactarem amb el PP, defensarem l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya). Però nosaltres ens hauríem de preparar per a rebre les hòsties.

Retrats de diumenge (IV): Pere Mas

És aquest home que condueix un programa radiofònic de nom sensacional Tot és molt confús. Fa temps vaig conèixer-lo, no cal pas que n’expliqui les circumstàncies perquè ara que ha fet de debò carrera, pobret, més val que no li entaforem pedrotes al sac. Només diré que en aquella època ja hi havia coses (i festes) confuses... En qualsevol cas, i malgrat que fa temps que no hi tinc gaire contacte, puc dir d’en Pere Mas que és una persona normal (hòstia, això és important), i que no forma part de la mercromina socialista que impera, imperativa, a la ràdio de La Bèstia.

També puc dir que té un excel·lent gust musical, que no sé si es nota en el seu programa perquè, sincerament, només l’he pogut sentir un parell de vegades. Em va semblar més aviat correcte, un punt sincopat com és també la personalitat d’en Pere, arrauxada per fora, encara que tímida i ensucrada en el rerefons. Això ho recordo. M’hi semblen una mica obvis els col·laboradors, si bé he de reconèixer que tinc una malsana atracció per la frugal Empar Moliné (darrerament a tot arreu, però). En fi, d’en Pere Mas diré en confiança que una vegada hi hagi democràticament canvis al govern català, jo el proposaria com a substitut del Fuentes. Li dóna quaranta mil voltes, i encara el nou govern convergent quedarà bé tot afirmant que n’ha posat un altre “de la casa”.

...and crack you up

Ja fa vora un any que, a casa, sonen repetidament The National. Una banda americana que aquí no sembla tenir gran públic, però que a mi em tenen impressionat. Són tan bons, aquests nois de Nova York, que fan mal. Mal de debò. I fan pensar. I fan recordar les novies antigues, i les tristeses que hem vençut. I els anys que vénen. Fan pensar que la vida és, malgrat tot, fantàstica, què collons. Fan creure en l’amor, perquè són foscos i emocionals, perquè canten la derrota i el sotrac, i la victòria senzilla, que no és la victòria fàcil. A mi em sembla que respiren honestedat, i si no és així, tant me fa. Creure, de vegades, és imprescindible. L'amor és un coi de miracle, en realitat. I wanna hurry home to you / put on a slow, dumb show for you / and crack you up.

Defensar Esquerra (a l'amic Xavier Mir)

Conec breument el Xavier Mir, vam compartir estones al Bloc Gran del Sobiranisme, i em sembla que puc assegurar que és un bon xicot, una bona persona; i això és una qualitat notable. En Xavier s’entesta a defensar Esquerra Republicana (aquí i aquí), i és legítim que ho faci. A més, defensa Esquerra sense vehemència, amb una tranquil·litat d’esperit encomiable, mostrant-se racional i pulcre, il·lustrat, magnànim; de vegades arriba a ser sentimental i tot.

En Xavier Mir defensa Esquerra tot afirmant, més o menys, que Convergència renuncia explícitament a la independència... i per tant cal votar ERC. I aquí és on fas trampa, Xavier, perdona la franquesa. Que Esquerra pregoni alegrement independentisme és de veres una raó de pes per votar Esquerra? Si fossis federalista, Xavier, votaries el PSC? Creus de veritat que el PSC és un partit federalista?

Esquerra brama independentisme però actua d’una manera molt distinta. Actua, de fet, contra l’independentisme, si més no en la seva acció de govern. En fi, en això podem estar en desacord, però aleshores caldrà que centrem el debat en si ERC actua o no com a partit independentista, i no pas en si ERC afirma o no que és independentista. El problema de Convergència no és pas que renunciï de paraula a la sobirania, és que hi renuncia (també) d’obra. Les paraules se les emporta el vent... totes! El problema d'Esquerra no són els brams quatribarrats que pugui fer des del Puigmal, el problema són les renúncies (miserables) de la seva actuació política. Els fets són tossuts: ERC no actua com un partit independentista. Ergo, ERC no és un partit independentista. Punt.

Vota a qui vulguis, Xavier, però com diria el poeta: justifica el teu vot amb els fets, no amb les paraules.

Maneres de criticar Reagrupament

Hi ha mil maneres de criticar Reagrupament. Per fortuna de tots. Mil maneres. En fi, la que prefereixo és la fórmula que tria determinada bona gent de Convergència, que amb aquella infinita misèria moral es dedica a comentar les crítiques (molt més dures i grosseres i, per tant, si més no més honestes) del partit socialista. Hola què tal? Sóc un opinador simpatitzant de CiU i vinc a dir al senyor Carretero que cuidadu, perquè els socialistes l’acusen d’això i d’allò altre (sobretot de ser de dretes, i també de no caure simpàtic) i com que l’acusen els socialistes, vostè ha de vigilar molt no fos cas que tinguessin raó. Raó, els socialistes. Lloat sia Déu.

D’acord, La Bèstia pateix perquè Reagrupament malmetrà la grotesca aposta republicana pel tercer pacte “per la unitat civil” (hehe), però Convergència resulta que també pateix perquè després de la grandiosa i descomunal onada sobiranista que ha sofert a dins (uf, un tsunami independentista, a Convergència), ara que la parròquia superior se la comença a embeinar, com de costum, veu que n’hi ha d’altres que els poden fotre una bona muntanya de vots. I per això aquest tipus de crítica tan hipòcrita, tan desangelada, tan de poca pena. En fi, tan de Convergència. D’acord, Toni Aira, i companyia?

Nicaragüencs i "nicaragüistes"

Llegeixo que hi ha una petita polèmica al Parlament, perquè es varen utilitzar traductors en la visita d’una delegació de Nicaragua (m’estalvio la brometa fàcil). La polèmica, però, no l’entenc. He de suposar que els grups polítics crítics (socialistes, iniciativa i populars) creuen que la contractació de traductors havia d’haver anat a càrrec dels pobres nicaragüencs? Pensen que els sud-americans ja són prou rics per pagar-se’ls ells mateixos? No entenen com pot ser que a Nicaragua no s'entengui naturalment el català? O és que demanen que el Parlament de Catalunya ja no contracti mai més traductors, per causa de la crisi?

Cal felicitar Esquerra per la decisió, tan amable, amb els representants del país americà. I em sembla que la triada unionista del Parlament podria haver estat més considerada amb una delegació estrangera, d’un país petit i tan pobre, i assumir sense recelets i tonteries aquest ús sensatíssim dels traductors. Diria, per altra banda, que les finances de les institucions del país no depenen exactament del pressupost dedicat a aquest tema... perquè si es tracta de ser demagògics, oi?, potser podríem començar pel sou del president... o pel sou (també públic) de la seva senyora.